En català:
Darrerament he llegit dos articles interessants sobre game design, que tractaven el mateix tema: Crafting, una mecànica que permet combinar alguns elements, donant lloc a altres que puguin resultar útils perquè el jugador resolgui situacions.
Originalment es trobava en alguns títols de rol, però actualment s’ha estès a videojocs de tota mena: shooters, aventures, i fins i tot simuladors. Si hagués d’assenyalar un títol emblema d’aquesta pràctica, diria Minecraft.
En català:
Pocs videojocs han aconseguit tant consens entre crítica i públic com Monument Valley, essent considerat un dels millors de l’any 2014: Original, preciós, senzill i apte per qualsevol públic.
Aquest mateix gener de 2015, els seus desenvolupadors, Us2Games, han fet pública una infografia amb xifres interessants, que cal agrair-los perquè permet analitzar l’obra com a projecte.
En català:
El passat mes de setembre començava un nou i apassionant repte: impartir una assignatura de Game Design en un Grau de Videojocs. Compleixo ja 10 anys com a professor universitari, però en aquesta ocasió, el que tradicionalment ha estat una optativa, és un Grau sencer.
Tal com vaig escriure abans de començar, a l’article “Una assignatura sobre Game Design”, el repte era gran, però alhora m’atreia d’una manera excepcional: sabia que aprendria tant amb el material que portés com amb la manera com l’alimentarien uns estudiants universitaris l’objectiu dels quals és, sense cap complex, crear videojocs.
En català:
Aquests dies he llegit “The comic dimension of human experience”, hi vaig arribar per recomanació del mestre Joan Tharrats, que està ultimant la seva tesi doctoral sobre l’humor.
Al llibre de Peter L. Berger hi he trobat una lectura directament aplicable al disseny de videojocs, com ja em va passar amb “The psicology of everyday things”, de Donald Norman. De fet, Berger cita de bon principi el fonamental “Homo Ludens“, de Johan Huizinga, per les similituds entre l’humor i el joc.
Els primers videojocs, als anys 70, van ser presentats a la societat amb màquines recreatives, ubicades en indrets amb una gran i distesa component de relació social: “Spacewar!” o “Pong” es van posar en cafeteries on la gent anava a passar el seu temps de lleure.
En aquell moment calia molta imaginació per associar aquelles pantalles pixelades al fet de divertir-se, i les primeres persones s’hi van apropar per curiositat, un dels grans activadors de la conducta humana.
“Curiosity really is one of the very intense and very basic impulses in humans. We should base education on this behavior.” (What’s going on inside the brain of a curious child?)
L’interès per jugar va créixer quan, a més de la curiositat, s’hi va sumar el fet de veure que els que ho feien s’ho passaven bé. Així com la manera més eficient de voler que t’expliquin un acudit és veure com estan rient els altres, la millor manera de voler fer una activitat és veure altres fent-la. Funcionava tan bé el fet de veure jugar que, en l’era de les màquines recreatives, mentre no hi jugava ningú, les màquines mostraven partides simulades pel propi joc.
“El 90% dels productes més innovadors se li van acudir a càrrecs mitjans i baixos de les empreses fora del seu horari laboral”
(Estanislao Bachrach, doctor en biologia molecular)
A aquesta gran pregunta cada perfil i potser fins i tot cada persona hi pot donar una resposta diferent, tot i que amb punts en comú. Comparteixo els quatre que sovint destaco en la meva:
1. Llenguatge dels videojocs: conceptes i contexts
– Demostrar que s’entén i s’implementa el llenguatge dels videojocs: Vides, intents, nivells, ítems, combos, etc. Els videojocs ens permeten fer allò que al món real no podem, per tant és recomanable introduir alguna mecànica diferencial com pugui ser volar, teletransportar-nos o transformar elements, que aporti personalitat a l’experiència.
– Defensar un concepte clau. Per exemple, Brain Training fa servir l’agilitat mental, o Singstar, cantar amb amics. Encara que no sigui igual d’evident, tots els bons videojocs tenen conceptes clau, que sovint es poden expressar amb verbs. Per exemple, Super Mario Bros. seria “avançar i saltar”.
– Adaptar-se al context de relacions socials, característiques tecnològiques, i tendències. Per exemple, Farmville va guanyar la majoria de jugadors enviant missatges als contactes de Facebook de cada un, o Angry Birds va resultar atractiu per la senzillesa de la interacció tàctil que no es podia oferir en altres dispositius.
Microsoft ha comprat l’empresa desenvolupadora de Minecraft, Mojang, per 2.500 milions de dòlars. Si l’objectiu de la compra era una empresa, val a dir que només té un títol destacat. Si el que han volgut és una comunitat, en el moment de la compra té 100 milions d’usuaris registrats, és a dir, han pagat 25 dòlars per usuari. Potser han comprat una altra cosa.
Quan Jesse Schell escriu “Fun is pleasure with surprises” sintetitza de manera genial i poètica un concepte que, si es pretén controlar, cal desenvolupar. Les visions més científiques, com la de Mihaly Csikszentmihalyi, venen a dir que en el temps hi pot haver flux d’activitat quan tot va bé, però no diversió.
Per tant, es dóna el fet que quan algú tria la diversió, vol que hi hagi pujades i baixades, de manera que les pujades eclipsin les baixades, però aquestes també són necessàries ja que si tot anés sempre cap amunt cauria en monotonia.
Hamish Todd proposa la inclusió d’elements per aconseguir moments memorables dins els bucles “Objectiu-Regla-Recompensa”, o “Objectiu-Regla-Recompensa-Objectiu-Puzle-Recompensa”.
Aquest curs 2014-2015 tres universitats catalanes impartiran graus en videojocs, dos dels quals comencen, al CITM-UPC i al TecnoCampus-UPF, i l’altre ja compta amb un primer curs, a l’ENTI-UB.
Que portem 10 anys o més impartint docència sobre aquesta disciplina al nostre país només conec als admirats Jesús Alonso, Oscar Garcia-Panyella, i Daniel Sánchez Crespo, a més de mi. Segur que hi havia projectes d’assignatures o de fi de carrera jugables, però que ens enfrontessim a desenvolupar els videojocs com a disciplina, aquests hem anat coincidint.
