Per voler jugar s’ha de veure jugar

Els primers videojocs, als anys 70, van ser presentats a la societat amb màquines recreatives, ubicades en indrets amb una gran i distesa component de relació social: “Spacewar!” o “Pong” es van posar en cafeteries on la gent anava a passar el seu temps de lleure.

En aquell moment calia molta imaginació per associar aquelles pantalles pixelades al fet de divertir-se, i les primeres persones s’hi van apropar per curiositat, un dels grans activadors de la conducta humana.

“Curiosity really is one of the very intense and very basic impulses in humans. We should base education on this behavior.” (What’s going on inside the brain of a curious child?)

L’interès per jugar va créixer quan, a més de la curiositat, s’hi va sumar el fet de veure que els que ho feien s’ho passaven bé. Així com la manera més eficient de voler que t’expliquin un acudit és veure com estan rient els altres, la millor manera de voler fer una activitat és veure altres fent-la. Funcionava tan bé el fet de veure jugar que, en l’era de les màquines recreatives, mentre no hi jugava ningú, les màquines mostraven partides simulades pel propi joc.

Read More »

Anuncis